nou.

“Y ahora se pone a llover. Vuelvo a mi cama de siempre, y sigo estando tan solo, tan solo, tan solo...” Reproduïa el reproductor.
Mentre l’escoltava pensava. No plovia, però feia fred. Un fred que congelava les llàgrimes.
El temps no s'aturava però pesava tant que semblava que ens ofegués.
M’ofegava. El temps i les llàgrimes mai han sigut bons companys.
Em faltaves i em feies falta.
Feia hores que havies marxat, i havies canviat per complet el sentit de les nostres vides.
Deixar de viure per un instant per imaginar-te. Era feliç. Felicitat efímera.
Feia temps que no t’escoltava, però et sentia. Estava segura. Te’n vas portar la seguretat. Te’n vas portar amb tu, també, el meu somriure.
Queia el dia. Enfosquia d’hora. I tot era tan diferent i alhora tan igual...
“Las mismas drogas, las mismas caras.”

“Y ahora se pone a llover. Vuelvo a mi cama de siempre, y sigo estando tan solo, tan solo, tan solo...”-Estopa, Tan solo.
"Las mismas drogas, las mismas caras.” -Cicatriz, Solo otra vez.

Laie, o6.12.o9.

-

Il•lògic

M’he fet amiga de la distància;
sóc companya sentimental del dolor.
Somio abraçada a la letargia,
la tristesa és el meu gran temor.

Lluito amb paraules mudes,
que oïdes sordes les escolten.
Ballo a peu coix a la plaça de la Llibertat,
mentre que un cec gaudeix de l’espectacle.

Em talles les cames perquè m’agenolli davant teu, vida,
però sóc forta i puc alçar el vol.
Una rata m’acompanya per les alçades,
em congela el cos amb el seu alè fred;
però em cremen els seus ulls vermells.

Vine, acompanya’m, besa’m...
Juga amb mi a aquell joc de dos.
Torna, torna’m, tornem-hi junts altre cop.
Despulla a la veritat; fes-li l’amor.
Crida, salta-hi... mor.




[o4.1o.o9]

Muero el siete de cada mes, y revivo cada ocho con la esperanza y las ganas de poder tirar hacia adelante. Pero solo duran un par de días esas ganas; porque luego pienso que para seguir adelante tengo que hacerlo contigo. Que tus palabras vuelvas a mis oídos y que no sea un recuerdo. Recuerdos, eso es lo que me queda. Lo que nos queda a todos, el puto recuerdo es lo único que aun hace que sigas vivo. El puto recuerdo del momento más feliz a tu lado es el que ahora me ahoga cada noche; el que hace que me escuezan las lágrimas. Hace que me explote el puto corazón y me reviente la cabeza para decirme que no debo mentirme, que no estás. Que estás dentro de mí, y que de un puto recuerdo debo vivir.







[160809] T'estimo.

Germana...

Hi han cops a la vida on l’aire no és suficientment potent com per moure’t el serrell.
On l’aigua salada del mar l’arribes a trobar dolça i perd aquella escuma tan bonica que la caracteritza.
De vegades el sol perd lluminositat, sobretot quan ha de competir amb somriures tan brillants com el teu o amb mirades tan intenses com les que tu fas.
Qui sap si la lluna quan no la veiem està amagada perquè tan sols si la desitgem la podem veure.
Són coses en que la gent creu o no creu. Coses que a gent l’importa i a gent l’és indiferent.
Saps que per molt que et puguis sentir sola o buida mai ho estaràs. Estàs plena d’alegria i d’amor, de ganes de viures i em tens, em vas tenir i em tindràs sempre al teu cantó.
T’ho vaig prometre un dia i sóc fidel a la meva paraula.
T’estimo; ara i sempre amb tu.




[12.08.09]Tomàquet :)

-¡NO! ¡PARAD! Bajar el telón, apagar las luces... ¡CALLAD! no quiero oíros... ¡Se suspende la función!
-¿Qué pasa Tierra?
-He visto al sol codeándose con la lluvia, llora... llora porque la luna ya no es luna, llora porque las estrellas desaparecieron... ¡SILENCIO! ¿No lo oís? Está llorando... Deshaced vuestras casas caracoles, mariposas limpiaros el maquillaje de las alas... ¡RÁPIDO! Que el sol se apaga... ¡CALLAD! ¿No oís sus llantos? Llora, rabia...que el sol ya no es sol. La Luna abandonó sus sueños. Las estrellas lo dejaron en la estacada. Sus rayos... sus rayos no alumbran más que tu mirada. ¡CALLAD! ¡Silencio he dicho... que en cuanto bajas esa mirada el sol se apaga!








[1o.o7.o9]Asko Maite Zaitut :)

El pas del temps...

Fa quatre mesos que la gent no para de repetir-me que el temps tot ho cura.
Crec que en quatre mesos es poden demostrar moltes cosses. I està demostrat que el temps no cura res. Per curar això no fa falta temps, fas falta tu. Sí, impossible, però és l’únic remei a aquest dolor.
El temps fa que segueixis vivint, potser de millor manera o de pitjor, això depèn la persona. El temps es forma de segons, minuts, hores, dies,mesos, anys… Es forma de nostàlgia i impotència al no poder fer res. El temps no ho cura, tan sols fa que t’acostumis a viure amb aquest buit, també amb el dolor, i amb moltes ocasions la soledat.Amb el pas del temps pots pensar més tranquil·lament, això és quelcom que no es pot variar, així que et deixa pensar i madurar sobre el tema.Però amb el pas del temps, sumen dies als que no et veia, sumen dies des de la teva pèrdua, sumes dies des de que vas marxar i sumen l’enyorança i les llàgrimes. També, i no mentiré, les ganes d’estar amb tu, però alhora les ganes de ser-hi aquí per tu.

Mai moriràs, i per molt temps que passi, mai marxaràs del meu costat.
T’estimo Omar.











[o6o7o9]

Pensaments...

“Desapareguut! Què segueixes viu? Nen que no sabem res de tu. Muak locu.”
-Poso un t’estimo o no?
-Clar
-Queda molt de puta, no ho creus?
-Per què?
-No sé, tot el que hem passat i ara posar-li un t’estimo al final...
-Ho sents?
-És clar que ho sento.
-Posa-li doncs, no siguis tonta.
-Riurà de mi.
-Ell t’estima.
-Però no és el mateix.
-I què? No ho farà. T’aprecia molt com per fer-ho.
-Bé, és igual. No ho posaré.
[El dit gros de la mà esquerra prem el botó que dóna la possibilitat de continuar. Cercar el seu nom era fàcil, no feia gaire que li havia enviat l’últim missatge, el tenia guardat a la memòria encara. Sabent que no tindria resposta va polsar l’últim pas: ENVIAR.Què més dóna si no contesta? Si no ha donat senyals de vida fins ara tampoc ho farà, tots sabem que està bé. Pensa una i altre vegada.]

{...}

- Ets imbècil
-Ho sé.
-Per què no ho vas fer?
-Per por.
-Ara almenys hauràs après la lliçó.
-Massa i tot, em penso.
-Encara ho sents?
-Més que mai, l’enyoro...
-Mai ha de mancar un t’estimo quan realment es sent, i tu ho senties. És més, encara ho sents. Almenys saps que ell sabia que ho feies.
-Què faig ara?
-Crida al cel...
[Els ulls plens de llàgrimes van mirar al cel, de cop es varen tancar, una gota queia pel rostre d’aquella noia. Un sospir, potser el més profund que va fer mai. I va cridar al cel amb molta èmfasis...]
-T’ESTIMO.









[o4o7o9] SEMPRE.

És una sensació estranya i completament boja. Potser massa esbojarrada i molt utòpica.
És com la ona del mar que no vol morir a la sorra, com el flash que no ha de sortir a la foto en aquell moment.
És el núvol més proper a la muntanya, que et tapa el sol amb una de les seves formes. Potser el raig de sol que penetra a la teva pell sense voler-ho per cremar-te.
És la felicitat inhumana que et dóna, és el que et queda per aprendre i les ganes de somiar.
És, potser, el dia a dia de molta gent. El somni del qual no vols despertar, però ho fas. Cosa del destí? No ho crec.
És l’acte que fas i no et fa greu.
És, també, els ulls lluminosos d'esperança. Els colors que et deixen viure.
Les lletres que formen paraules i alhora amb coherència i concordança formen frases.
És, són i seran les vegades que et deixes guiar per pur instint.Els cops rebuts i els cops que rebràs.
Potser, i només potser, també són els cops donats.
Les batalles perdudes, la impotència de no poder tirar el temps enrere. Les ànsies de guanyar, de no caure i de no deixar caure als teus.
És estimar i oblidar, deixar l’odi innecessari de costat per un moment i lluitar de valent. Amb ganes, amb forces, amb ímpetu, amb seny. Per tu, per ell i per elles...
És la llibertat de fer i deixar fer. El respecte per tu i pels demés.
Lluita continua, mai morirem.



[o1o7o9]

-Què sents?
-És dificil d’explicar.
-Intenta-ho.
-És com viure i no riure.
-Per què?
-Tot és massa negre.
-Pinta-ho de colors.
-Amb què?
-Amb imaginació.
-I d’on la trec, la imaginació?
-De la teva ment.
-No en tinc, me l’han menjat.
-Allibera’t.
-Amb què?
-Amb colors i askatasuna.
-Estàs sonada.
-I tu oprimit, que és pitjor.


[o1o7o9]

...I poder somiar-te

Mouria cel i terra per una última abraçada,
moriria centenars de cops per un últim petó.
És el bell poder de tancar els ulls i somiar-te;
és el trist record de que tot s’acaba.
Mouria cel i terra perquè res passes,
moriria per ser-hi amb tu, per un últim bes.
Recorreria el món sencer per tocar-te,
però sols em queda el bell poder de tancar els ulls i somiar-te.
Que cada nit tornes am mi, que rius, que plores, que m’agafes amb força.
En cada nit et torno a sentir,
el teu record juga a la penombra del racó més profund del meu cor.
En cada nit que et torno a sentir,
el teu somriure es torna a reflectir en la buidor del meu mirar…
és el bell poder de tancar els ulls i somiar-te,
de cridar-te en el més pur silenci que tornis,
que tornis a dir-nos que és un malson.
Que tornis per una eternitat junts…
perquè dues estrelles puguin brillar per sempre més en el reflex de la més trista mar…
perquè… és el bell poder de tancar els ulls i poder somiar-te.

T’estimo [13.6.09]

Usual...

Él, un simple sol que salía cada mañana en busca de algo mejor.

Audaz y veloz como cada uno de sus rayos.

Tan simple como el más ligero de sus colores,

Y tan complicado a su vez, que nadie pensaba ser.

Él, loco, ciego, tan lleno de dudas y tan rebosado de seguridad transmitente.

Ella, una pequeña luna que se escondía del frío rocío.

Sensata e imposible.

Una duda en el aire, un llanto descobijado.

Fuera de ese manto negro lleno de estrellas, una luna sin deseo.

Una puta flor marchita en ese campo tan bello.

Ellos, un mar de dudas.

Un sinfín de preguntas estúpidas.

La última luz de un callejón oscuro.

El último verso perdido del poeta más alocado.

Ellos, un conjunto caprichoso e indiferente.

Fríos, sobrios y serenos.

Calientes y audaces.

Un sin pasión, una locura extrema.

Un mar, el cielo… y ellos.

[15.06.2009]

Un sueño eterno.

Habitas en cada cachito que hay en mí.Eres cada parte de mi cuerpo. La mayor de mi cerebro y ocupas la mayor parte de mi corazón.Siento que rozo tu piel de nuevo. Y me estremece pensar que ya no puedo.Recuerdos que me llenan y a la vez me vacían. Una soledad que se apropia de mi ser en cada noche fría. Fría sin tus palabras, sin tu voz. Fría sin ti.Y es que formas parte de cada logro, cada grito de victoria. Eres la razón de mi lucha, de mi día a día.Eres imprescindible para alzarme cada vez que caí. En las veces que caigo al largo del día, y en todas las que caeré.Eres el camino a seguir. Un guía que habita dentro de mí.Tu recuerdo, tus ánimos los intento aplicar ahora. Son difíciles si no salen de tu boca o aunque sea de tus dedos.Eres la coherencia de mis palabras. El sentido de cada palabra de mi vida.El llanto más profundo y el abrazo más sincero.
Difícil verte en la agenda y no poder llamarte. Ver cosas que escribí en un pasado muy cercano, pidiendo por favor que volvieras. Versos que quedan en el aire. Para que algún día pueda volver a recordar.Imagino, pregunto lo que harías ahora. Pienso en todo lo que tengo que decirte. En todo lo que me guardo para no malherirme de nuevo.

[27.4.09]Te quiero hermano.

Rosas? No, gracias.

Mira, esto era un señor que plantó semillas en su jardín. De esas semillas salieron unas rosas rojas preciosas. Matías (el señor del jardín) las cuidaba, las regaba y mimaba como si hijas suyas fuesen… Un 23 de abril decidió ser un buen esposo y cortó la rosa más bonita para su amada mujer. Ella, una preciosa dama le regaló el beso más bonito de la historia al ver esa rosa preciosa que su amado le regaló, pero…Matías al cortar la rosa, como estaba tan encaprichado y enamorado no se dio cuenta de que su rosal sangraba. Al cortar la rosa el rosal murió, y a la semana esa rosa se marchitaba y quedó negra… Fue tan grande la pena de Matías que nunca más cortó una rosa de su rosal.

Me voy.

Me voy. Sí, está decidido. Me voy a la boca del lobo para poder superar mis miedos.
Al centro del huracán para qué en medio de la corriente, mi cuerpo y mente se fusione. Para mezclarme con la realidad y mis fantasías, y así poder llegar de una vez a la verdad.
Me voy, me sentaré donde te vi por primera vez, dejaré mi mente en blanco para que sola empiece a pensar en aquél veintitrés de aquel frio diciembre. Para que te vuelva a ver dentro de mí, y para poder abrazarte de nuevo.
Voy a evadirme de la realidad, voy a chillar tu nombre en aquellos aires, para que cada cachito de viento, lleve mi voz hacía tu corazón.
Coseré cada trozo roto de mi corazón y alma, menos el último. Dejaré el lazo que los une –el cual está más deteriorados de todos- para que lo curen tus recuerdos con el tiempo. Y así, sólo así, volver a reír.

Hoy como Ayer...

Estreno aquest blog amb un escrit per tu. Sols per tu, Omar. Perquè cada dia t'anyoro més.
SEMPRE.

Hoy como ayer,
sigo echándote de menos.
Una lágrima negra por mi rostro se deja caer,
Acompañada de un profundo llanto de añoranza.
Hoy como ayer,
tu sonrisa penetra en mi mente,
Mis alas han dejado de volar,
Pues no hay suficiente aire como partir
Hacía ese puro cielo gris,
Donde tu bella sonrisa se deja esconder.
Hoy como ayer,
necesito aquel abrazo.
Reírme y jurar, que por muy puta que la vida sea,
De mi lado nunca partirás.
Te prometo vida, que tanto hoy como ayer
Tu recuerdo permanecerá.
Que nunca caerás en el olvido, hermano.
Y que por ti seguiré luchando.
Te sigo amando cada día más.Omar, siempre.

Descansa en paz.