...I poder somiar-te

Mouria cel i terra per una última abraçada,
moriria centenars de cops per un últim petó.
És el bell poder de tancar els ulls i somiar-te;
és el trist record de que tot s’acaba.
Mouria cel i terra perquè res passes,
moriria per ser-hi amb tu, per un últim bes.
Recorreria el món sencer per tocar-te,
però sols em queda el bell poder de tancar els ulls i somiar-te.
Que cada nit tornes am mi, que rius, que plores, que m’agafes amb força.
En cada nit et torno a sentir,
el teu record juga a la penombra del racó més profund del meu cor.
En cada nit que et torno a sentir,
el teu somriure es torna a reflectir en la buidor del meu mirar…
és el bell poder de tancar els ulls i somiar-te,
de cridar-te en el més pur silenci que tornis,
que tornis a dir-nos que és un malson.
Que tornis per una eternitat junts…
perquè dues estrelles puguin brillar per sempre més en el reflex de la més trista mar…
perquè… és el bell poder de tancar els ulls i poder somiar-te.

T’estimo [13.6.09]

Usual...

Él, un simple sol que salía cada mañana en busca de algo mejor.

Audaz y veloz como cada uno de sus rayos.

Tan simple como el más ligero de sus colores,

Y tan complicado a su vez, que nadie pensaba ser.

Él, loco, ciego, tan lleno de dudas y tan rebosado de seguridad transmitente.

Ella, una pequeña luna que se escondía del frío rocío.

Sensata e imposible.

Una duda en el aire, un llanto descobijado.

Fuera de ese manto negro lleno de estrellas, una luna sin deseo.

Una puta flor marchita en ese campo tan bello.

Ellos, un mar de dudas.

Un sinfín de preguntas estúpidas.

La última luz de un callejón oscuro.

El último verso perdido del poeta más alocado.

Ellos, un conjunto caprichoso e indiferente.

Fríos, sobrios y serenos.

Calientes y audaces.

Un sin pasión, una locura extrema.

Un mar, el cielo… y ellos.

[15.06.2009]