...

Oi que els sentiments són únics? Oi que per molt avenços que faci la humanitat mai podrem fer que un sentiment sigui igual que un altre. I cap persona pot arribar a tenir el mateix sentiment que una altre per alguna cosa? Doncs aquests textos són únics i estan plens de sentiments. Probablement la majoria d’aquests textos van adreçats a una persona que mai ho podrà llegir, però aquí la servidora ho fa, perquè realment pensa que és bo fer-ho, i és més, li agrada.
Sigues original, i no copiïs un sentiment. Ànims.
Laie.

dimarts, 16 de març de 2010

Sobre femtes vaig néixer,
fred i sol entre tanta merda.
Calor matern em mancava,
doncs ma mare es servia sobre una taula.
Entre quatre reixes vaig créixer,
obscur i marcat. Tip de gla.
Entre companys de reixes ens miràvem,
uns homes d’acer cada dia ens pesaven.
-Bona cuixa en té, ja podem fer un bon banquet.
Un dia, al aixecar-me vaig veure una llum.
Per la seva lluentor, vaig suposar que era el sol.
Potser ens deixaven lliures,
potser el malson acabava.
-Tots dintre, que no quedi ni un- deia el barbut.
-Et portaré una bona cuixa, senyor- Contestava el conductor.
Atapeïts dintre el camió, uns grunyien de d’olor.
Entre crits i crits, un bassal vermell vaig contemplar.
Tots estàvem espantats, per què ens havien de penjar?
Uns miraven amb cara de no saber que fer,
quin mal hem comès per acabar com un fuet?
Se sentien més crits,
els companys ploraven i jo intentava fugir.
-Que no escapi! –em cridaven.
I entre quatre m’agafaven.
Una garra m’agafava de la cuixa.
Tèbia i amb força m’estrenyia.
El meu crit de dolor per tot el local se sentia.
En tres segons veia caure la sang.
M’estaven assassinant.
-Quin mal he comés per acabar com un fuet?
Jo volia viure llibre i alegrement.
A la cuixa tinc unes lletres:
-Porc ibèric, criat amb gla. –Em defineixen.
A un mercat estic penjat,
a veure qui em compra esmicolat.
En tiretes sóc tallat,
finet i de bon color sobre un plat.
La gent em cruspeix entre les seves dents,
i jo continuo pensant:

quin mal he comés per acabar com un fuet.



[Si matar és un delicte, perquè la llei no castiga als assassins d'animals?]
[15.o3.1o.]

diumenge, 24 de gener de 2010

Dicen

Dicen que me han visto soñando por esquinas, riendo por callejones y ahogándome en bares.
Dicen que me han visto chutándome dosis de felicidad, apuñalando penas innecesarias y codeándome con camellos.
Dicen que sin ellos no sé vivir, que las penas con la coca se marchitan y qué mi odio con maría se calma.
Dicen, ansiosos, que me escuchan en sueños, que me ríen en locales y me lloran en vida.
Dicen, con una sonrisa pícara, que se asfixian con mi fuego. Que mi humo les atormenta y que mis llamas les encienden.
Dicen que huelen mis efímeras promesas, que se mezclan con el perfume caro de mi cuello.
Dicen que añoran mis manos tanto como mis labios, que mi cuerpo se les aparece en sueños.
Dicen que danzan con mis gemidos, que negocian con mi mirada y que sus bocas buscan mi piel.
Dicen que trapichean con mis latidos, y que regatean con mi cuerpo.
Me ganan, les gano…
Dicen que dicen tanto.

Dicen...24.o1.1o-