...

Oi que els sentiments són únics? Oi que per molt avenços que faci la humanitat mai podrem fer que un sentiment sigui igual que un altre. I cap persona pot arribar a tenir el mateix sentiment que una altre per alguna cosa? Doncs aquests textos són únics i estan plens de sentiments. Probablement la majoria d’aquests textos van adreçats a una persona que mai ho podrà llegir, però aquí la servidora ho fa, perquè realment pensa que és bo fer-ho, i és més, li agrada.
Sigues original, i no copiïs un sentiment. Ànims.
Laie.

divendres, 10 de juliol de 2009

-¡NO! ¡PARAD! Bajar el telón, apagar las luces... ¡CALLAD! no quiero oíros... ¡Se suspende la función!
-¿Qué pasa Tierra?
-He visto al sol codeándose con la lluvia, llora... llora porque la luna ya no es luna, llora porque las estrellas desaparecieron... ¡SILENCIO! ¿No lo oís? Está llorando... Deshaced vuestras casas caracoles, mariposas limpiaros el maquillaje de las alas... ¡RÁPIDO! Que el sol se apaga... ¡CALLAD! ¿No oís sus llantos? Llora, rabia...que el sol ya no es sol. La Luna abandonó sus sueños. Las estrellas lo dejaron en la estacada. Sus rayos... sus rayos no alumbran más que tu mirada. ¡CALLAD! ¡Silencio he dicho... que en cuanto bajas esa mirada el sol se apaga!









[1o.o7.o9]Asko Maite Zaitut :)

dilluns, 6 de juliol de 2009

El pas del temps...

Fa quatre mesos que la gent no para de repetir-me que el temps tot ho cura.
Crec que en quatre mesos es poden demostrar moltes cosses. I està demostrat que el temps no cura res. Per curar això no fa falta temps, fas falta tu. Sí, impossible, però és l’únic remei a aquest dolor.
El temps fa que segueixis vivint, potser de millor manera o de pitjor, això depèn la persona. El temps es forma de segons, minuts, hores, dies,mesos, anys… Es forma de nostàlgia i impotència al no poder fer res. El temps no ho cura, tan sols fa que t’acostumis a viure amb aquest buit, també amb el dolor, i amb moltes ocasions la soledat.Amb el pas del temps pots pensar més tranquil·lament, això és quelcom que no es pot variar, així que et deixa pensar i madurar sobre el tema.Però amb el pas del temps, sumen dies als que no et veia, sumen dies des de la teva pèrdua, sumes dies des de que vas marxar i sumen l’enyorança i les llàgrimes. També, i no mentiré, les ganes d’estar amb tu, però alhora les ganes de ser-hi aquí per tu.

Mai moriràs, i per molt temps que passi, mai marxaràs del meu costat.
T’estimo Omar.











[o6o7o9]

dissabte, 4 de juliol de 2009

Pensaments...

Desapareguut! Què segueixes viu? Nen que no sabem res de tu. Muak locu.”
-Poso un t’estimo o no?

-Clar
-Queda molt de puta, no ho creus?
-Per què?
-No sé, tot el que hem passat i ara posar-li un t’estimo al final...
-Ho sents?
-És clar que ho sento.
-Posa-li doncs, no siguis tonta.
-Riurà de mi.
-Ell t’estima.
-Però no és el mateix.
-I què? No ho farà. T’aprecia molt com per fer-ho.
-Bé, és igual. No ho posaré.
[El dit gros de la mà esquerra prem el botó que dóna la possibilitat de continuar. Cercar el seu nom era fàcil, no feia gaire que li havia enviat l’últim missatge, el tenia guardat a la memòria encara. Sabent que no tindria resposta va polsar l’últim pas: ENVIAR.Què més dóna si no contesta? Si no ha donat senyals de vida fins ara tampoc ho farà, tots sabem que està bé. Pensa una i altre vegada.]

{...}

- Ets imbècil
-Ho sé.
-Per què no ho vas fer?
-Per por.
-Ara almenys hauràs après la lliçó.
-Massa i tot, em penso.
-Encara ho sents?
-Més que mai, l’enyoro...
-Mai ha de mancar un t’estimo quan realment es sent, i tu ho senties. És més, encara ho sents. Almenys saps que ell sabia que ho feies.
-Què faig ara?
-Crida al cel...
[Els ulls plens de llàgrimes van mirar al cel, de cop es varen tancar, una gota queia pel rostre d’aquella noia. Un sospir, potser el més profund que va fer mai. I va cridar al cel amb molta èmfasis...]
-T’ESTIMO.









[o4o7o9] SEMPRE.

dimecres, 1 de juliol de 2009

És una sensació estranya i completament boja. Potser massa esbojarrada i molt utòpica.
És com la ona del mar que no vol morir a la sorra, com el flash que no ha de sortir a la foto en aquell moment.
És el núvol més proper a la muntanya, que et tapa el sol amb una de les seves formes. Potser el raig de sol que penetra a la teva pell sense voler-ho per cremar-te.
És la felicitat inhumana que et dóna, és el que et queda per aprendre i les ganes de somiar.
És, potser, el dia a dia de molta gent. El somni del qual no vols despertar, però ho fas. Cosa del destí? No ho crec.
És l’acte que fas i no et fa greu.
És, també, els ulls lluminosos d'esperança. Els colors que et deixen viure.
Les lletres que formen paraules i alhora amb coherència i concordança formen frases.
És, són i seran les vegades que et deixes guiar per pur instint.Els cops rebuts i els cops que rebràs.
Potser, i només potser, també són els cops donats.
Les batalles perdudes, la impotència de no poder tirar el temps enrere. Les ànsies de guanyar, de no caure i de no deixar caure als teus.
És estimar i oblidar, deixar l’odi innecessari de costat per un moment i lluitar de valent. Amb ganes, amb forces, amb ímpetu, amb seny. Per tu, per ell i per elles...
És la llibertat de fer i deixar fer. El respecte per tu i pels demés.
Lluita continua, mai morirem.



[o1o7o9]
-Què sents?
-És dificil d’explicar.
-Intenta-ho.
-És com viure i no riure.
-Per què?
-Tot és massa negre.
-Pinta-ho de colors.
-Amb què?
-Amb imaginació.
-I d’on la trec, la imaginació?
-De la teva ment.
-No en tinc, me l’han menjat.
-Allibera’t.
-Amb què?
-Amb colors i askatasuna.
-Estàs sonada.
-I tu oprimit, que és pitjor.


[o1o7o9]