“Desapareguut! Què segueixes viu? Nen que no sabem res de tu. Muak locu.”
-Poso un t’estimo o no?
-Clar
-Queda molt de puta, no ho creus?
-Per què?
-No sé, tot el que hem passat i ara posar-li un t’estimo al final...
-Ho sents?
-És clar que ho sento.
-Posa-li doncs, no siguis tonta.
-Riurà de mi.
-Ell t’estima.
-Però no és el mateix.
-I què? No ho farà. T’aprecia molt com per fer-ho.
-Bé, és igual. No ho posaré.
[El dit gros de la mà esquerra prem el botó que dóna la possibilitat de continuar. Cercar el seu nom era fàcil, no feia gaire que li havia enviat l’últim missatge, el tenia guardat a la memòria encara. Sabent que no tindria resposta va polsar l’últim pas: ENVIAR.Què més dóna si no contesta? Si no ha donat senyals de vida fins ara tampoc ho farà, tots sabem que està bé. Pensa una i altre vegada.]
{...}
- Ets imbècil
-Ho sé.
-Per què no ho vas fer?
-Per por.
-Ara almenys hauràs après la lliçó.
-Massa i tot, em penso.
-Encara ho sents?
-Més que mai, l’enyoro...
-Mai ha de mancar un t’estimo quan realment es sent, i tu ho senties. És més, encara ho sents. Almenys saps que ell sabia que ho feies.
-Què faig ara?
-Crida al cel...
[Els ulls plens de llàgrimes van mirar al cel, de cop es varen tancar, una gota queia pel rostre d’aquella noia. Un sospir, potser el més profund que va fer mai. I va cridar al cel amb molta èmfasis...]
-T’ESTIMO.
[o4o7o9] SEMPRE.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
joder laia
ResponEliminano tinc paraules, (L)